Màrius Sampere
Biografia
Màrius Sampere va néixer a Barcelona l’any 1928, de petit va viure la separació dels seus pares i va marxar a viure amb la seva mare i la seva família, fins que la guerra civil acabà amb aquella situació i portà el dolor i la privacitat a les seves vides. Aquella etapa va marcar fortament a l’autor ja que és durant aquella època quan va entrar plenament en el món de la literatura y de l’escriptura. Més tard l’any 1942, els seus pares tornaren a viure junt i fou durant aquest període que Màrius Sampere acabà el batxillerat i entrà en el món laboral. Al marge del món laboral, Sampere començà la seva formació musical i artística tractant també la fotografia. Continuà la seva carrera com a poeta i escriví els seus primers poemes en català.
Màrius Sampere
Poema Fa segles que no sóc au Comentari 2 Aquest poema m’inspira un sentiment especial. Quan llegeixo aquests versos imagino algú que parla de la falta de felicitat, de llibertat, de sentir el que vol sentir: “oposat al cel, només quan somio I expressa com renuncia a aquest malestar i intentant tirar endavant: “…renuncio a la llàgrima,” M’ha agradat la idea de que encara que visquem un present constant no deixem de ser tot allò que ens precedeix. Poema
Fa segles que no sóc au. Essencialment
oposat al cel, només quan somio
m'enfilo a l'esperit. Llavors
les muntanyes em criden
traïdor. I no, és que m'igualo
a l'espiadimonis buscador de matriu. Per això,
ara, invertit com tot volum, m'hi torno,
contra el pes, em regiro bavejant, renuncio
a l'or, renuncio a la llàgrima,
m'abandono a la idea magistral,
la primera del món i prou. Dessagnat
de propòsits, oblido, em desfaig d'ungles
i sentències, car saber vol dir
saber què has perdut. Com ben abans
del coneixement (l'inconegut
què volia, d'on vindria?), ja no sóc
aquest instant, sóc tot allò
que m'ha precedit i dorm en sal. De Jerarquies (2003)
m'enfilo a l'esperit...”
MAI NO ARRIBARÀ LA FI DEL MÓN
Mai no arribarà la fi del món
si et recordo la veu
i sigui recordada
la meva veu després, i molt més tard
encara, la memòria fidel,
conjurant la tenebra i els enterramorts,
arrenqui del silenci les imperceptibles
preguntes dels ulls cecs: on ets?, on ets?,
on ets?, i cap resposta
no s'alci de la terra
llevat d'una flor.
De Les imminències
Comentari
En aquest poema Màrius Sampere pretén expressar simbòlicament amb la paraula “veu” que la seva paraula, que les seves idees i pensaments romandran per sempre mentre la memòria ho permeti i no ho condemni a l’oblit.L’autor, en aquet poema, tracta el tema transcendental de la desaparició del que som i del que creiem. En el cas dels poetes, aquests, donen a entendre que les seves veus perduren fins i tot desprès de la mort que es el que intenta transmetre Màrius amb aquests versos: “conjurant la tenebra i els enterramorts”La por a l’oblit, un pensament que se’ns a passa més d’una vegada pel cap i que ens desperta aquella cara negra que altera el nostre interior fins a una extrema desesperació i angoixa. Màrius Sampere com podem veure en aquest i en molts altres dels seus poemes dóna sempre aquell toc peculiar de preguntar qui som i fins on arribarem, sempre anant més enllà..
Fernando Pessoa
Fernando Pessoa
Fernando Antonio Nogueira Pessoa va néixer a Lisboa el 13 de Juny de l’any 1888. Els seus primers anys de vida els passà a Lisboa ciutat que va marcar molt la seva vida .
Sent encara un nen, amb tan sols 5 anys, es quedà sense pare quan aquest morí de tuberculosi. La seva mare es casà amb un nou home i marxaren a viure a Durban a Sud-àfrica allà va viure Pessoa des de l’any 1896 fins el 1905, de tal manera, que l’anglès es convertí en la seva segona llengua.
Ja a l’’any 1895 Pessoa escriví la seva primera poesia dedicada a la seva mare i a partir d’aquí inicia d’alguna manera la seva vida com a poeta. Més tard, a partir del 1906, ja es dedicà a altres activitats relacionades amb les lletres com la de traductor…
Fernando Pessoa sempre ha mostrat la seva preocupació per comprendre l’existència d’altra gent , d’altres ànimes que no eren la seva i aquesta característica la podem relacionar sobretot amb la diversitat de heterònims que ell utilitzava per signar les seves obres com per exemple amb el nom de Alberto Caeiros etc..
http://www.youtube.com/watch?v=DH6pxuaeFtw
SI MUERO PRONTO (**)
Si muero pronto,
Sin poder publicar ningún libro,
Sin ver la cara que tienen mis versos en letras de molde,
Ruego, si se afligen a causa de esto,
Que no se aflijan.
Si ocurre, era lo justo.
Aunque nadie imprima mis versos,
Si fueron bellos, tendrán hermosura.
Y si son bellos, serán publicados:
Las raíces viven soterradas
Pero las flores al aire libre y a la vista.
Así tiene que ser y nadie ha de impedirlo.
Si muero pronto, oigan esto:
No fui sino un niño que jugaba.
Fui idólatra como el sol y el agua,
Una religión que sólo los hombres ignoran.
Fui feliz porque no pedía nada
Ni nada busqué.
Y no encontré nada
Salvo que la palabra explicación no explica nada.
Mi deseo fue estar al sol o bajo la lluvia.
Al sol cuando había sol,
Cuando llovía bajo la lluvia
(Y nunca de otro modo),
Sentir calor y frío y viento
Y no ir más lejos.
Quise una vez, pensé que me amarían.
No me quisieron.
La única razón del desamor:
Así tenía que ser.
Me consolé en el sol y en la lluvia.
Me senté otra vez a la puerta de mi casa.
El campo, al fin de cuentas, no es tan verde
Para los que son amados como para los que no lo son:
Sentir es distraerse.
(**) De heterónimo Alberto Caeiros
El poema que he escollit em va cridar espacialment l’atenció. Quan el vaig llegir em va commoure. La manera tan senzilla per expressar idees i l’expressivitat amb què les transmet, fascinant.Sobretot, em va agradar molt la que considero com la tercera part del poema, ja que l’autor ens explica i ens justifica les dues primeres parts dient:
Mi deseo fue estar al sol o bajo la lluvia.
Al sol cuando había sol,
Cuando llovía bajo la lluvia
Ens explica que va fer el que va desitjar, que va viure la vida, cada moment, desfruitant aquell instant al sol quan en feia i sota la puja quan plovia. Amb aquests versos l’autor transmet calma i tranquil·litat, ens expressa que si es moris aviat tot seria com hagués de ser i ningú no ho canviaria. Es veu com ell està satisfet de la seva vida quan diu:
Fui feliz porque no pedía nada
Ni nada busqué.
Y no encontré nada
Tot i axi al final ens fa una sintesi de la seva vida i deixa constancia que no va ser amat pero es consola en viure dient:
Me consolé en el sol y en la lluvia.
Finalment aclara que totes les persones al cap i a la fi som iguals:
El campo, al fin de cuentas, no es tan verde
Para los que son amados como para los que no lo son
Fernando Pessoa
POEMA XXIX (**)
No soy igual en lo que digo y escribo.
Cambio, pero no cambio mucho.
El color de las flores no es el mismo bajo el sol
que cuando una nube pasa
o cuando entra la noche
y las flores son color de sombra.
Pero quien mira ve bien que son las mismas flores.
Por eso cuando parezco no estar de acuerdo conmigo
fijaros bien en mí:
si estaba vuelto para la derecha
me volví ahora para la izquierda,
pero soy siempre yo, asentado sobre los mismos pies.
El mismo siempre, gracias al cielo y a la tierra
y a mis ojos y oídos atentos
y a mi clara sencillez de alma.
(**) De heterónimo Alberto Caeiros
ENRIC CASASSES
Aquest poema forma part del llibre “No hi érem” publicat l’any 1993. Aquest poema ens parla de la situació d’un home i els pensaments que aquest té, els quals es van desenvolupant durant tot el poema. Inicialment l’autor ens expressa ,en els primers 3 versos, l’estat d’un home, el qual sembla estar sol, com diu: No hi érem RETRUC Abandonat i parlant sol, amb déu, sí, com aquell que dirigeix la pensa a un nen no nat: em sents? No tinc defensa de fe ni de no fe. Puc creure' m teu tot esperant que vinguis al món, déu, a sentir no els sonets, llegir la pensa, dansa folla de plàncton, indefensa: la sorprendràs quan li diguis: sóc teu. Ella et dirà que és teua, nom de déu, i t' aviciarà, vici de pensa, fent-te tou, fins que no tinguis defensa, i et deixarà dient: problema teu, per tu faràs, ja sents els meus dictats: no comptis que ningú te renti els plats. *
“com aquell que dirigeix la pensaa un nen no nat: em sents?”
A partir d’aquí desenvolupa en el seu pensament el fet de creure en algú, el qual expressa com a déu, per poder sortir -se’n així de la situació. Però la mateixa consciencia, a partir del setè vers, li diu que no ha deixar estovar-se per algú, que el fagi seu i que l’ aviciï el pensament ja que el deixarà sense defensa i més tard li dirà “problema teu” .
Acaba dient que no compti amb ningú per rentar els plats, proposant la idea de fins a quin punt estem sols.
El títol del poema ens dóna una pista clara de la conclusió que treu el personatge. De fet, retruc, vol dir la repetició d’un cop, en aquest poema jo interpreto aquesta repetició com el fet de trobar-se, al final del poema, com al principi, adonant-se així que finalment està sol.
Aquest poema inicialment em va semblar interessant i em va agradar la musicalitat i el joc de paraules que tenia però em va constar de trobar-l’hi un significat precís, tot i així, he acabat interpretant-lo a la meva manera proposant la idea de soledat en els humans i el fet que encara que estiguem sempre rodejats de tanta gent estem sols. Sols en el que sentim.