Màrius Sampere

Poema

Fa segles que no sóc au


Fa segles que no sóc au. Essencialment
oposat al cel, només quan somio
m'enfilo a l'esperit. Llavors
les muntanyes em criden
traïdor. I no, és que m'igualo
a l'espiadimonis buscador de matriu. Per això,
ara, invertit com tot volum, m'hi torno,
contra el pes, em regiro bavejant, renuncio
a l'or, renuncio a la llàgrima,
m'abandono a la idea magistral,
la primera del món i prou. Dessagnat
de propòsits, oblido, em desfaig d'ungles
i sentències, car saber vol dir
saber què has perdut. Com ben abans
del coneixement (l'inconegut
què volia, d'on vindria?), ja no sóc
aquest instant, sóc tot allò
que m'ha precedit i dorm en sal. De Jerarquies (2003)

 

Comentari 2

Aquest poema m’inspira un sentiment especial. Quan llegeixo aquests versos imagino algú que parla de la falta de felicitat, de llibertat, de sentir el que vol sentir:  

“oposat al cel, només quan somio
m'enfilo a l'esperit...” 

I expressa com renuncia a aquest malestar i intentant tirar endavant: 

 “…renuncio a la llàgrima,” 

M’ha agradat la idea de que encara que visquem un present constant no deixem de ser tot allò que ens precedeix.

 

 

Poema

MAI NO ARRIBARÀ LA FI DEL MÓN

Mai no arribarà la fi del món
si et recordo la veu
i sigui recordada
la meva veu després, i molt més tard
encara, la memòria fidel,
conjurant la tenebra i els enterramorts,
arrenqui del silenci les imperceptibles
preguntes dels ulls cecs: on ets?, on ets?,
on ets?, i cap resposta
no s'alci de la terra
llevat d'una flor. 

De Les imminències 

Comentari 

 En aquest poema Màrius Sampere pretén expressar simbòlicament amb la paraula “veu” que la seva paraula, que les seves idees i pensaments romandran per sempre mentre la memòria ho permeti i no ho condemni a l’oblit.L’autor, en aquet poema, tracta el tema transcendental de la desaparició del que som i del que creiem. En el cas dels poetes, aquests, donen a entendre que les seves veus perduren fins i tot desprès de la mort que es el que intenta transmetre Màrius amb aquests versos:  “conjurant la tenebra i els enterramorts”La por a l’oblit, un pensament que se’ns a passa més d’una vegada pel cap i que ens desperta aquella cara negra que altera el nostre interior fins a una extrema desesperació i angoixa.  Màrius Sampere com podem veure en aquest i en molts altres dels seus poemes dóna sempre aquell toc peculiar de preguntar qui som i fins on arribarem, sempre anant més enllà..