Josep Vicenç Foix

Biografia 

Josep Vicenç Foix fou un destacat poeta de l’ Avantguardisme català al voltant dels anys 1925 i 1975. Com a tret bàsic podem dir que Josep Vicenç Foix va ésser un home fortament influenciat per un rigorós domini de la llengua catalana propi d’ambients noucentistes a Barcelona on ell passà la seva vida. Algunes de les seves obres més rellevants són Gertrudis publicada a l’any  1927 i KRTU una obra del 1932. Aquestes obres estan caracteritzades per la influencia  de la crisi d’identitat que va patir Foix.Entre les seves obres trobem altres com ho són els sonets de Sol, i de dol a l’any 1947, Les irreals omegues publicada un any més tard al 1948,  On he deixat les claus? a l’any 1953 i l’obra amb pinzellades populars  Onze Nadals i un Cap d 'Any l’any 1960.Tot i escriure obres poètiques, Foix també fou col·laborador amb revistes de l’ època com Trossos, L' amic de les arts, Revista de Catalunya o La publicitat.

Poema

Sol, i de dol

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,

em veig sovint per fosques solituds,

En prats ignots i munts de llicorellaI

 gorgs pregons que m'aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella,-

Per quin cel mort-, o pasturatges muts,

Deleges foll? Vers quina meravella

D'astre ignorat m'adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M'és present el paisatge

De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:

Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany

O  en tuc de neu, jo retrob el paratge

On ja vaguí, i, de Déu, el parany

Per heure'm tot. O del diable engany

Comentari 

El poema que he escollit forma part de l’obra poètica Sol, i de dol escrita per l’autor des del 1913 fins al 1936, i publicada l’any 1947, la qual va donar lloc a una crítica positiva d’aquest de cara al món de la literatura.Aquest poema com tots els altres d’aquesta obra podríem dir que giren al voltant d’un tema bàsic . Aquest tema és la reflexió del propi autor,  sovint d’una manera filosòfica, sobre trets característics del modernisme. El tret principalment del qual es reflexiona és la pèrdua d’identitat de l’ individu. En el poema es reflecteix aquesta pèrdua d’identitat a partir de la actitud confusa i enganyosa en la qual la societat té un pes important per exemple en la imposició de la raó i les dificultats , per  tant, d’ aconseguir el desig i la plena felicitat.  Aquests aspectes i d’altres provoquen que l’ individu en qüestió pateixi problemes de personalitat i se senti estrany i adapti una posició on hi predominen les preguntes  com << I dic: On sóc? >>.  

Aquest poema m’ha cridat l’atenció principalment pel joc de paraules que fa l’autor per expressar aquest engany i confusió que sembla ser que s’apodera de l’ individu. Al entendre el sentit del poema a partir de la recerca d’informació m’ha semblat molt més interessant.

Articles sobre Foix

Article publicat al diari “Avui” el 05/12/02 per Carles Miralles

Setanta-cinc anys de Gertrudis

 De fet, la prosa "Gertrudis" del llibre Gertrudis (1927) va sortir per primera vegada a la revista "Trossos" el juny del 1918. De manera que Gertrudis, la noia o la dona de qui parla Foix en aquest llibre, n'ha fet 84, d'anys. Setanta-cinc, pròpiament, en té la dona de la prosa "KRTU" del llibre KRTU (1932), perquè aquesta prosa va ser per primera vegada publicada a la revista "L'Amic de les Arts" l'agost del 1927.
KRTU és una mena d'anagrama catalèctic de Gertrudis, o una anamorfosi, per dir-ho com li plaïa a Dalí d'anomenar aquests jocs fònics: és a dir, el resultat d'escriure amb majúscules les mateixes consonants, amb ensordiment de la gutural, que té el nom de Gertrudis, i d'eliminar-ne les vocals.
Gertrudis és un llibre de proses breus, de la mena de les que solen ser considerades poètiques, dominat pel jo de qui escriu, que és el poeta, sovint en relació amb un tu, femení, que és Gertrudis. El que s'hi esdevé té lloc en un poble, possiblement el mateix que de vegades és anomenat vila, probablement Sarrià, i amb remissions a les comunicacions amb Barcelona i a una mar, un moll i unes platges, a més d'altres indrets concrets com ara Pedralbes, Sant Pere Màrtir i Molins de Rei. Amb el jo i el tu coexisteixen tot d'altres personatges: noms de noies, com ara Ofèlia, Virgínia, Laura i Julieta, que són noms d'heroïnes literàries, o bé noies que podrien semblar més reals, com la Pepa la lletera, al costat de personatges impossibles o sorprenents, com ara "l'home de la carota de gegant" i "el maniquí de la cotillaire" i el tan corpulent "director de la banda municipal"; i molts noms d'oficis, com ara la lletera mateixa, l'espardenyaire, el barber, en la no habitual companyia de monstres mitològics i de gent real, sobretot poetes com ara Folguera i López-Picó, però també pintors com Miró i arquitectes com Ràfols.
Aquests llocs i aquesta gent semblen configurar un àmbit compost, fet de realitat i de ficció, d'indrets i de figures constantment transfigurades, sovint en metamorfosi contínua; un àmbit en què es produeixen, per virtut de la llengua poètica que el crea, veïnatges de mots no previsibles, híbrids i paradoxes: tota llei d'engendres, des del punt de vista del que és real quotidià. Un món fantàstic, en diríem? Potser sí, però fet amb mots de cada dia, amb elements de la realitat més propera. En el desenvolupament d'uns fets ben normals i versemblants -per exemple, que un director d'orquestra vulgui silenci-, de cop s'hi esdevé un fet insòlit o que no és conseqüència de l'anterior -esperaríem que "els algutzirs", llavors, mantinguessin la gent, els espectadors, en silenci, i, en canvi, "fan callar els ocells i tanquen les fonts"-. Una mena de lògica de l'absurd, més aviat en diríem. Més que d'un món fantàstic, es tractaria d'un àmbit regit per aquesta lògica.
Un espai, doncs, en què coexisteixen diferents espais, en què és dat de passar del que és real al que és imaginat, d'un poble tal com és a la significació de l'opressió o a l'arquitectura del laberint. I, amb aquest espai, un temps no com el nostre sinó reversible. Els fets hi són puntuals i sense les conseqüències sòlites: així, el jo mata Gertrudis i tornem a trobar-la després com si la mort no fos un fet definitiu, insuperable.
Gertrudis proposa a més una realitat fragmentada, mirall on el jo es clivella, es fa a trossos, es segmenta i es transforma. El jo i els altres personatges de l'acció. En els gèneres clàssics de l'acció, el relat i el drama, la identitat dels personatges és també un fet definitiu, insuperable, mentre que aquí l'alteritat forma part de la identitat; des del començament el lector ha de preveure que el truc, el salt mortal, l'engany als ulls, la fal·laç aparença, formen part de la realitat que el poeta ens presenta. Així, d'entrada, l'amant de Gertrudis, ella l'ha substituït pel tramoista -no per un tramoista: noteu l'anomalia d'introduir els personatges amb un article definit, com si ja sabéssim qui són, a qui s'està referint el poeta-, i Gertrudis mateixa s'ha guanyat la complicitat del perruquer -altra volta com si sabéssim de què va, la història- que ha aconseguit, diu el jo que ens parla, "desfigurar-me grotescament la faç". Ningú no és qui és ni qui sembla ser. O, més ben dit, cadascú no és només cada u sinó també tots els altres uns que van apareixent en cadascú.
La realitat fragmentada és també composta, en el sentit que fragments de representacions de la realitat en formen part. Per exemple, d'un bell matí sembla formar part, en comptes d'un cel blau i radiant, un sostre, i, encara, un sostre baixíssim i amb "tants d'ocells morts" pintats, o bé "els guants enormes que calça el monstre misteriós que et persegueix cap al tard sota els plàtans de la Ribera" apareixen amb tota naturalitat surant "damunt la mar": una mar que, perquè quedi clar que forma una unitat amb els guants, ens és presentada "sense ombra de vaixell ni de núvol". Una realitat, també, feta de recursos escènics, teatrals i cinematogràfics, i fins i tot circenses: les ombres evoquen "paisatges bíblics", hi ha personatges que assagen "una nova atracció de circ" darrere cortines que semblen telons o algun altre que aconsegueix emprovar "arrissades perruques subversives" en "la seva testa", que sosté "decapitada a la mà". Entre l'escena i el que anomenem realitat no hi ha separació. L'única unitat és la de la composició amb paraules d'un text en què el món real que és reflectit platònicament -o cinematogràficament- a la caverna i el reflex en si -la representació teatral, la pel·lícula, l'atracció de circ o el número d'il·lusionista- apareguin interpenetrats, integrats en una mateixa se-qüència. Tampoc no seguida, la seqüència -entre altres coses perquè, prescindint com ho fa del temps i de l'espai habitual, no pot ser narrativa , sinó presentada en fragments, en aspectes o figuracions que signifiquen que l'acció no hi és contada sinó evocada en moments àlgids, tallada i presentada com a peça única, tal com fa la poesia i no el relat o el drama.
Diu Foix mateix que "un crític il·lustre, per qui sento profunda afecció", li va preguntar per què escrivia això. En general, el país, aleshores sortosament lliurat a la construcció d'una cultura -una cultura normal, que el reflectís i l'expliqués, fent-lo entrar en el concert de les cultures hegemòniques-, ni va saber què fer-ne, d'això, cara endins, ni va ser capaç d'exportar-ho. La cosa més esplèndida de Gertrudis és fins a quin punt mostra una llengua apta, rica i canviant de lèxic, flexible i eficaç de sintaxi, que representa un clàssic de l'avantguarda europea: és una obra original que, com KRTU -és millor llegir juntes totes dues obres-, aporta un ordre, un sentit artístic construït amb paraules que no estan només al servei del relat d'una acció sinó particularment treballades per constituir una unitat de la dispersió, per mostrar-ne la coherència a través no de l'ordre usual sinó d'un ordre que és inventat, poètic.

Article publicat a “El País” el 18/07/02 per Jordi Busquets

Foix

No és gens infreqüent, aquí i arreu, l’existència d’autors més coneguts pel seu nom -o fins i tot per la seva biografia, certa o llegendària- que no pas pels seus llibres. Si això passa amb prosistes com Pla i Monzó, escriptor àmpliament reconeguts i amb vende simportants, ¿què no hauria de passar amb autors com JV Foix, “poeta excèntric, estrafolari i incomprensible” i que a sobre “no té, en sentit estricte bografia”?. Donc això: que passen els anys i el nom de Foix és més conegut per les dues pastisseries que tenia a Sarrià, a les quals mai no va dedicar més que un parell d’hores al dia, que per la seva obra poètica o per la seva tasca d’agitador i divulgador cultural, activitats a les qual es va abocar de valent i en què va excel·lir amb resultats molt més valuosos que els seus pastissos, d’altíssima qualitat, com és sabut -això sí- de gairebé tothom.
De tot plegat en parla en un llibre recent -J.V. Foix-, Jaume Vallcorba, profund coneixedor de la vida i principalment de l’obra d’aquest “gran poeta europeu”. Un coneixement que li ve d’una relació personal i professional un dia de 1976 quan va aturar-lo al mig del carrer per preguntar-li si es deixaria retratar pel fotògraf Humberto Rivas i que va fe-se amical, intensa, quan el mateix Foix va proposar-li que edités el qua ha esdevingut la versió definitiva seva obra. Vallcorba escriu de la vida famiuliar i domèstica del poeta -fins amb confidències de la seva minyona, Gaudiosa González-, però dedica el gruix del llibre a l’anàlisi de l’obra i d’aquells espais, lectures i relacions que la van fer possible. Llegint Vallcorba, queda clar que Foix no li escau el qualificatiu de surrealista i que en el seu cas, el feixisme “va ser circumstancial, de molt curta durada i de projecció probablement nul·la”. Llegint Vallcorba, Foix es fa més comprensible, com el lector podrà comprovar a l’acurada selecció de textos que tanca el llibre.